lunes, 4 de julio de 2016

‘QUI HA CONVIDAT LA MURGA A AQUESTA FESTA?’: NOTES SOBRE EL LLIBRE LA MURGA DE MONTSERRAT COSTAS



L’aparent banalitat, entesa com a crida no com a una manca d'originalitat o interés, que sembla habiten els versos del llibre La Murga de la poeta de Capellades Montserrat Costas correspon al funcionament més essencial que rau en tota acció poètica: la dialèctica que contraposa el jo davant la pròpia tradició des d’un punt absolutament primigeni: aquell en el que l’escriptora qüestiona la seua pròpia experiència front als paràmetres heretats que van determinant la seua existència. I la existència és sempre el resultat d’una vivència oberta cap a l’altre o als altres, no solament cap a la societat sinó també cap als morts. Així ens ho diu el poeta T.S. Eliot al seu assaig ‘Tradició i talent individual’: ‘cap poeta, cap artista de qualsevol expressió té el seu significant en solitari. El seu significant, el seu reconeixement és el reconeixement en relació als poetes i artistes morts’. Ben lluny queda el suggerir que els poemes de Montserrat Costas manquen de precisió lírica o puguen considerar-se una lectura de caire popular. Ben al contrari, si bé és cert que l’elecció lingüística de l’autora és simple —no utilitza un vocabulari barroc— no ho és de cap manera ni semàntica ni conceptualment. I aquí és on rau la dificultat del mecanisme: la dialèctica que marca el modus operandis del llibre requereix una profunda i extensa capacitat literària diacrònica i sincrònica.
La posició que manté la poeta en aquesta dialèctica és crítica i ben definida. Ens proposa ja des del primer poema que enceta el llibre a obrir les pàgines del coneixement après i remenar-lo, sacsejar-li les bases, agafar-lo amb les mans, palpar-lo, explorar-lo i sotmetre-lo a una introspecció detallada i punyent. I ens diu a ‘Ungüent’:

les ungles són verí.
Si us plau, feu-me partícip des d’avui
De l’odi que no irrita.


Així, l’ungüent ens farà de capella dins el ritu sacre de la lírica, des de l’odi i el verí de les ungles i entrem de cop i volta a aquest món que el títol ja anticipa i sintetitza. No només llegim els versos, sinó que també els sentim en la carn, els podem tocar i olorar, agafar les paraules entre els dits, tastar-les. Ens veiem, lectors innocents i puerils, menjant paraules, celebrant-les i plorant-les. El món que ens mostra la poeta obri la porta a l’intel·lecte des del propi cos i les sensacions ocupen el lloc principal en les imatges. Una vegada que estem preparats ens convida en La Murga a participar d’aquest diàleg entre ella i la tradició des de la dissonància tal i com ens diu al segon poema ‘L’arrel de les dissonàncies’: ‘Genolls a terra, braços en creu,/ em sé estendard de la foscor absoluta’. Des d’aquesta foscor comencem el viatge poètic, la recerca per descobrir qui o què és aquesta murga. I en aquesta primera part de les sis del llibre trobem l’escriptora en continu moviment entre els boixets del carrer, dinant a un restaurant o mirant roba, és a dir, en la quotidianitat més fervent que batega com un animal ferit entre les parets del temps.
El desfici que planeja sobre nosaltres com un esparver durant el recorregut pels poemes del llibre es manifesta lluminós en la forma de ‘l’espasa de Dàmocles’ i emergeix des del mateix moment que agafem el llibre a les mans, o abans d’aquest moment i és precisament per aquesta raó que el triem. La singularitat rau no en els colors de la coberta que són harmoniosos i tímids de textures, tampoc és el dibuix on podem veure només una lletra dibuixada de negre que sembla ser una ‘O’ pintada amb pinzell, és però la companyia d’un llenguatge asiàtic que més tard,  a la contraportada podem saber què és japonès.
Així doncs, la projecció tradicional s’amplia i deixa de ser només una dialèctica  exclusivament amb el món occidental, no només amb els poemes traduïts al japonès que podem trobar al llibre, sinó amb referències literàries i culturals a la cultura japonesa com per exemple a la gran poeta Toshiko Hirata o amb les imatges més modernes i contemporànies amb el ‘Poema Kawaii’ on trobem la imatge de Hello Kitty pentinant-se davant de l’espill o el poema ‘Mètode Suzuki’ que fa referència a l’aprenentatge i a la música.
Però és dins del context de la cultura occidental on nosaltres lectors juguem al sambori amb ella i amb la història cultural i religiosa. Esdevé en el llibre una llosa que carregada als muscles va caminant amb els versos, com una creu arrossegada al camí de l’execució, com un núvol negre constant als ulls que ens fa veure la imatge amb poca claredat, com aquell que camina entre la foscor del bosc a mitjanit. I així trobem nombroses referències bíbliques als poemes com el personatge de Job que cau en desgràcia i a qui l’autora aconsella:

Si el pes dels anys et fa encorbar
Encrossa’l amb paciència.
Que és de justos repartir,
D’honestos abdicar,
De savis badallar.

La voluntat conceptual de la immanència que aparentment ens enganya vers l’efímer de l’existència humana ens ve donada ‘caducs com som’ amb tots els punts que trobem dissonants al llarg del llibre amb ‘un forat a la butxaca’, ‘la presó de l’orgull’, ‘les pàgines en blanc’ ‘un ganivet’, ‘el pèl a la sopa’, ‘les ales per a fugir’, etc.
La dialèctica no és només diacrònica sinó que també és sincrònica del aquí i el ara i sense interferències. L’autora estableix una connexió directa amb el poeta portuguès Fernando Pessoa a la tercera part del llibre amb el títol ‘Pessoais’ i on ella mateixa confessa la seua admiració i el mestratge de Pessoa, mestratge que li cau al damunt dels muscles i on la llosa esdevé imatge central, pèrfida i definitòria i on al poema amb aquest títol ‘Llosa’ la poeta dona a conèixer la sublimitat del seus versos i a partir de la seua persona, explora la figura del Déu, de l’autoritat, d’algú que ocupa un lloc i una dimensió diferent i que ella el denomina ‘Ell’ amb majúscules. No ens ha d’estranyar que l’autora es pregunte:

Després d’Ell,
Com podria escriure mai més
Sens trair-lo?

I torna una vegada més a caure de genolls —ja ho havia fet al començament del llibre, davant el sentiment de culpa:

Estic condemnada per sempre
A escriure de genolls.

No només Pessoa conversa amb Montserrat Costas dins d’aquesta Murga, també ho fa amb la tradició catalana amb altres poetes contemporanis i ho fa amb poemes que ella denomina ‘Collage’ i que podem trobar a la part de ‘Llums de neó’ amb Maria-Mercè Marçal, Salvat, Vinyoli, Sampere on el binomi de concepte-realitat, abstracte-concret i universal-particular és fa diàfan i feroç com podem veure al poema ‘Quadre inacabat’:

Ja està:
L’instant perfecte,
L’infinit,
La humanitat.

Deixar el pinzell perquè toca parar taula.
Del tot inútil interpretar els matisos...
Triomf de la fragilitat.

Morir per no veure més l’obra.


L’instant i l’infinit, no són les pulsions primigènies de la creació poètica? No és allò subjacent, allò encara intuïtiu rere la voluntat de comunicar de la poesia?
És doncs inevitable quan llegim poesia, quan pensem en poesia i fins i tot quan els més agosarats fem servir temorosament l’acció crítica de la poesia, ens endinsem en un moviment quasi autòmat cap a un terreny que per a nosaltres —lectors— ens és totalment desconegut, però què així i tot ens creem amb tot el dret d’envair-lo. I volem saber a qualsevol preu quin és el propòsit de la poesia, quin és el nucli de la poeta, allò que a l’autora li fa engegar la màquina de l’escriptura. I mentre nosaltres seiem a la cadira baixa i tauleta de cafè amb el llibre a la mà una nit d’estiu en què els estels llueixen amb tot esplendor, la suau ona de fragància del gessamí que a glopades arriba a un terrat senzill i net, ben arreglat i afalagat. Un terrat on a trenc de dia deixa veure tota la immensitat de les muntanyes que rodegen la casa, el poble, la seua gent, els colors de foc intensos i apocalíptics ens sentim poderosos davant el fet d’haver descobert l’essència de la poeta, la seua sublim forma subjacent a l’escriptura. No podem ja fer res que caure nosaltres també genolls a terra i oferir la nostra culpa i emparar-nos a la sort fent-li cas a la poeta que ens tanca la porta de La Murga amb tota una declaració lírica, desvetllant-nos la veritat més absoluta que ella posseeix: la seua raó poètica, el motor que l’empeny a dialogar amb les paraules i les imatges que viuen dins d’ella, que conformen la seua murga: ‘I quan tens tots els flancs oberts/ ja no pots fer altra cosa que poemes’.




No hay comentarios:

Publicar un comentario